Al llarg de l'últim quart del segle XX, el Camí de Sant Jaume s'ha convertit en un itinerari religiós, cultural o, símplemente i de manera creixent, turístic, transitat per milers de pelegrins.
Aquesta vitalitat no és, però, fruit d'una continuïtat amb la intensa activitat que va experimentar el Camí en la Baixa Edat Mitjana. Més aviat, al contrari. El Camí, que arribà al seu màxim explendor al segle XIV, va iniciar un accelerat declivi a partir del segle XV que comportà la seua pràctica desaparició junt el mateix culte a l'Apòstol durant la Edat Moderna.
El millor exemple d'aquesta escassa activitat en el Camí i de la decadència del culte a Sant Jaume és la pèrdua de les seues restes després que foren amagades davant la por al seu robatori per part dels pirates anglesos commandats per Sir Francis Drake, qui ja hi havia atacat A Corunya, en 1589, un any després de la desfeta de la Armada Invencible creada precisament per a lluitar contra la pirateria anglesa.
Així les coses, no serà fins a 3 segles més tard quan l'arquebisbe de Santiago inicie en 1879 unes excavacions arqueològiques en la catedral per a trobar les santes relíquies amb la finalitat de que novament pogueren ser vistes pels fidels.
Les excavacions van donar el fruit esperat: darrere l'altar es van trobar unes restes humanes que eminents professors de la Universitat de Santiago van atribuir a 3 persones distintes i que, segons la tradició, correspondrien a l'Apòstol Sant Jaume i els seus deixebles, Atanasi i Teodor.
La coincidència anatòmica entre un dels cosos i un queixal atribuït a Santiago donat cap a 1140 a la catedral de Pistoia (Itàlia) va permetre identificar el corresponent al sant. Finalment, el Papa, Lleó XIII, va declarar l'autenticitat de les relíquies en la bula "Deus Omnipotens" en 1884. Aquest fet suposa el començament de les actuals pelegrinacions.
L'arquebisbe que va iniciar el procés de revitalització del culte a Santiago amb el redescobriment de les seues restes i que en la seua condició de cardenal (des de 1877) havia participat en l'elecció del propi Papa, Lleó XIII, era Miguel Payà i Rico, el Cardenal Payà, nascut a Beneixama en 1811.
