wiki de l'assignatura

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Restauració. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Restauració. Mostrar tots els missatges

dimecres, 16 de febrer del 2011

DEMOCRÀCIA I "PUCHERAZO"


Aquesta caricatura publicada per la revista satírica La Carcajada, un dels diversos canvis de nom als quals hagúe de recórrer La Flaca per evitar la censura, ha passat a convertir-se en la viva imatge de la corrupció electoral de la Restauració, es a dir, del pucherazo.

I es que en ella es reflecteixen tots els mals que corroïen el sistema electoral sense els que no haguera estat possible garantir el torn pacífic entre els partits dinàstics: falsificació d'actes, compra de vots, submissió dels poders locals (governadors civils provincials i ajuntaments) al govern central, caciquisme, pressió a l'elector, manipulació del cens incloent-hi en ell persones ja mortes...

El fet de que Sagasta, un dels grans líders de la Restauració i principal defensor del sufragi universal fins a la seua aprovacio en 1890 durant el seu govern, encapçale la processó electoral no fa més que enfortir la percepció de que la caricatura per força ha de fer referència a les males pràctiques del bipartidisme.

Tot i això, la imatge, que tan il·lustradora resulta sobre la pràctica del pucherazo, no pot criticar de cap manera la manipulació electoral durant la Restauració (1875-1923), ja que fou publicada en 1872, en el regnat d'Amadeu I, tres anys abans que Martinez Campos proclamara, amb el pronunciament a Sagunt, Alfons XII com a rei d'Espanya.

Qué fets denúncia, doncs, La Carcajada?
 
El comentari sobre la caricatura que es fa a la revista resulta molt aclaridor.

¿Cuando digo a Vds. que el dibujante es el mismísimo diablo!
¿Qué les parece la lámina que ilustra hoy nuestro semanario?
Ya me parece que oigo á los lectores de La Carcajada, prorrumpir en una sonora idem, al ver la gráfica procesión que hoy les ofrecemos.
Miren Vds. En primer lugar la vera efigie del sufragio universal, convertido en la famosa ley del embudo sobre la que se apoya con mucha sandunga el hombre del tupé al que guarda la espalda un individuo del famoso batallón de la porra. Descansando sobre su obra es conducido por sus adictos que tienen buen cuidado de no perder el equilibrio, por miedo de que se les caigan del bolsillo las credenciales de que van provistos.
Detrás vienen los gobernadores de provincias cargados con los utensilios de las elecciones, las ratoneras, cubiletes, dados y otras zarandajas. Siguen los ayuntamientos en conserva y escoltados por la cofradía de la porra, un gran número de inválidos que han abandonado su hogar y de difuntos que han salido de la tumba para dar sus votos á los candidatos adictos al gobierno, y por último el carro que conduce los votos para los Lázaros.
Después de cuanto se ha dicho y escrito acerca de las pasadas elecciones, no creemos sean necesarias mayores explicaciones. Dejemos, pues, la lámina a la libre interpretación de nuestros lectores, á los cuales anunciamos nuevas sorpresas con las que se están preparando para los números sucesivos.


La caricatura, publicada el 18 d'abril de 1872, fa referència a les eleccions generals per sufragi universal masculí del 3 d'abril d'aquest any, les segones convocades en el breu regnat d'Amadeu, com a conseqüència de la divisió del Partit Progressista, que ocupava el govern, en dos forces polítiques: el Partit Demòcrata-Radical, dirigit per Ruiz Zorrilla, i el Partit Constitucional, dirigit per Sagasta.


Sagasta caricaturitzat com un engalipador. La Carcajada, 12 d'abril de 1872

El Partit Constitucional es va presentar a les eleccions en coalició amb el Partit Conservador, guanyant-les per una majoria aclaparadora, doncs van obtenir 236 dels 391 escons elegits a Espanya (11 més corresponien a Puerto Rico i 18 a Cuba). Sagasta fou nomenat cap del govern.

Tantmateix, l'esclat de la Tercera Guerra Carlina, el 15 d'abril, va dificultar molt la seua tasca i va ser substituït pel general Serrano el 26 de maig. La dimisió d'aquest el 13 de juny afavorí el nomenament de Ruiz Zorrilla (que a les eleccions sols havia obtés 42 escons), però davant la impossibilitat de formar un govern estable va convocar noves eleccions per al 24 d'agost.

Unes eleccions que va guanyar folgadament el Partit Radical de Ruiz Zorrilla amb 274 escons.

La sorprenent bolcada electoral en aquestes eleccions celebrades amb poc més de cuatre mesos de diferència, el fet de que en cadascuna d'aquestes convocatòries guanye aclaparadorament el partit del president del govern en exercici i les crítiques de La Carcajada, haurien d'obligar-nos a la revisió d'alguns clixés històrics: ni el sistema de la Restauració va inventar el pucherazo, ni probablement la monarquia d'Amadeu I fóra una sistema tan democràtic com li atribuïm:


(...) lo que es en Cádiz no ha habido ilegalidad de ninguna clase, lo único que se ha hecho es negar la cédula a muchas personas que hubieran votado por el candidato de la oposición, y haberse hecho el milagro de hacer votar á algunas personas que hace tres años descansan el sueño de la paz. (La Carcajada, 12 d'abril de 1872)

dimarts, 2 de març del 2010

LA TOMBA DE L'APÒSTOL

Façana de l'Obradoiro. Catedral de Santiago de Compostela 

Al llarg de l'últim quart del segle XX, el Camí de Sant Jaume s'ha convertit en un itinerari religiós, cultural o, símplemente i de manera creixent, turístic, transitat per milers de pelegrins.

Aquesta vitalitat no és, però, fruit d'una continuïtat amb la intensa activitat que va experimentar el Camí en la Baixa Edat Mitjana. Més aviat, al contrari. El Camí, que arribà al seu màxim explendor al segle XIV, va iniciar un accelerat declivi a partir del segle XV que comportà la seua pràctica desaparició junt el mateix culte a l'Apòstol durant la Edat Moderna.

El millor exemple d'aquesta escassa activitat en el Camí i de la decadència del culte a Sant Jaume és la pèrdua de les seues restes després que foren amagades davant la por al seu robatori per part dels pirates anglesos commandats per Sir Francis Drake, qui ja hi havia atacat A Corunya, en 1589, un any després de la desfeta de la Armada Invencible creada precisament per a lluitar contra la pirateria anglesa.

Així les coses, no serà fins a 3 segles més tard quan l'arquebisbe de Santiago inicie en 1879 unes excavacions arqueològiques en la catedral per a trobar les santes relíquies amb la finalitat de que novament pogueren ser vistes pels fidels.

Les excavacions van donar el fruit esperat: darrere l'altar es van trobar unes restes humanes que eminents  professors de la Universitat de Santiago van atribuir a 3 persones distintes i que, segons la tradició, correspondrien a l'Apòstol Sant Jaume i els seus  deixebles, Atanasi i Teodor.

La coincidència anatòmica entre un dels cosos i un queixal atribuït a Santiago donat cap a 1140 a la catedral de Pistoia (Itàlia) va permetre identificar el corresponent al sant. Finalment, el Papa, Lleó XIII, va declarar l'autenticitat de les relíquies en la bula "Deus Omnipotens" en 1884. Aquest fet suposa el començament de les actuals pelegrinacions.


L'arquebisbe que va iniciar el procés de revitalització del culte a Santiago amb el redescobriment de les seues restes i que en la seua condició de cardenal (des de 1877) havia participat en l'elecció del propi Papa, Lleó XIII, era Miguel Payà i Rico, el Cardenal Payà, nascut a Beneixama en 1811.

dijous, 25 de febrer del 2010

VISIÓ D'ESPANYA

 
A la fi del mes de gener passat, s'ha clausurat a València l'exposició "Visió d'Espanya", després del seu pas durant dos anys per diverses ciutats espanyoles (Barcelona, Bilbao, Sevilla, Màlaga) i més de dos milions de visitants.

Ha estat l'ocasió per a contemplar en el nostre país els 14 murals monumentals que el pintor valencià Joaquín Sorolla va realitzar per a la Hispanic Society of Amèrica de Nova York sobre diverses regions espanyoles i que componen un conjunt de 3 x 60 metres i una visió sobre Espanya molt allunyada dels plantejaments romàntics de l'època.

Els murals, que fan referència a diverses regions espanyoles romanien en Nova York des de 1927.


Joaquín Sorolla i Bastida (1863-1923) és un dels més importants i personals pintors impressionistes, tot i que, al llarg de la seua prolífica vida també va pintar obres històriques i de contigut social i costumista.


Piteres en Sevilla

Fill d'un xicotet comerciant emigrat a València des de Cantavieja (Terol) i orfe de pare i mare al 2 anys, un dels primers benefactors de Sorolla, que en 1878 va afavorir la seua entrada en l'Escola de Belles Arts de València i un any després va pagar la "redempció a metàl·lic", fixada en 2.000 pessetes, que li eximia del servei militar, va ser Luis Santonja i Crespo, pertanyent a una il·llustre família de Biar i, que després d'una intensa carrera política, va rebre d'Alfons XII el títol de Marqués de Villagràcia en 1884.

Platja de València al capvespre