wiki de l'assignatura

divendres, 15 de gener del 2010

"LA DE LOS TRISTES DESTINOS"

Benito Pérez Galdós, que la va entrevistar en 1902, es referia a ella com "la de los tristes destinos".


 Isabel II per Federico Madrazo


I és que, Isabel II, durant el regnat de la qual (1833-1868) es va consolidar el liberalisme en Espanya front a un absolutisme en crisi, va passar de ser molt estimada pel poble i de constituir una mena de símbol de la llibertat i el progrés a ser repudiada com a representació de la lujúria, considerada "la deshonra d'Espanya" i, finalment, destronada per la "Revolució Gloriosa" al crit de "¡Viva España con honra!"

Aquesta consideració tan negativa es deu en gran part a la promiscuitat sexual de la reina, però també al fet de ser dona, doncs el col·leccionisme d'amants per part dels monarques havia estat des de sempre una pràctica habitual, sense haber rebut mai qualificacions tan dolentes.

A més resulta evident que la reina no fou capaç de complir amb eficàcia amb les funcions polítiques que el sistema constitucional li atorgava, fet que s'explica per dos aspectes fonamentals que van marcar la seua infantesa i condicionaren la seua personalitat i trajectòria posteriors: la falta d'un ambient familiar i de l'afectivitat materna i l'absència d'una educació i preparació política adients.

Isabel fou pràcticament abandonada molt tempranament per sa mare, que va preferir dedicar-se a la nova família que havia format. Més que estima, Maria Cristina va exercir sobre Isabel la manipulació i el control. Quant a la seua educació, fou escassa intel·lectualment i políticament. Si a aquesta formació precària afegim la precocitat de la seua forçada majoria d'edat, podem entendre la manipulació a la que fou sotmesa per la seua família, per les "camarilles" cortesanes i per alguns polítics.


 Isable II en l'exili. Fotografia de 1870


Com Isabel reconneixia en una de les seues converses amb Pérez Galdós, el poder li va arribar molt prompte, i, amb ell, l'adulació, la manipulació i les conspiracions: «¿Qué había de hacer yo, jovencilla, reina a los catorce años, sin ningún freno a mi voluntad, con todo el dinero a mano para mis antojos y para darme el gusto de favorecer a los necesitados, no viendo al lado mío más que personas que se doblaban como cañas, ni oyendo más que voces de adulación que me aturdían ¿Qué había de hacer yo?... Póngase en mi caso...» (PÉREZ GALDÓS, B. (1906): «La Reina Isabel», en Memoranda, Madrid, pàg 22)

dimarts, 12 de gener del 2010

ELS AMANTS DE LA REINA



Isabel II en 1852, retratada junto a su hija Isabel por Franz Xaver Winterhalter

En el llarg regnat d'Isabel II (1833-1868) destaquen la seua precocitat, determinada per les circumstàncies (reina als 3 anys, major d'edat als 13, casada als 16 i destronada als 38), i dos elements d'inestabilitat emocional i política:

En primer lloc, la gran quantitat de governs que va nomenar (57 governs en 35 anys, tot i que entre 1833 i 1843 el nomenament del govern corresponia al regent ja que Isabel era minor d'edat).
En segon, la llista interminable d'amants que se li atribueix.

Sense caure en la temptació de fer valoracions morals, alguns elements contribueixen a millor entendre aquesta qüestió personal de la reina:

Per una banda, l'ampla capacitat d'intervenció de la Corona en la vida política del sistema liberal moderat (nomenament de ministres, exercici del govern sense control parlamentari, nomenament del Senat), que feia de la proximitat personal a la reina una ferramenta fonamental en la carrera política.

D'una altra, el desafortunat matrimoni amb el seu cosí germà Francisco de Asís de Borbón al qual fou obligada als 16 anys (tot i que Isabel va mostrar una aferrissada oposició) i que, finalment, va acceptar a contracor per pressions i raons polítiques després de que el seu casament esdevinguera una qüestió d'Estat, fruit d'intenses negociacions, en què van intervenir els partits polítics i les potències extrangeres.

La opinió d'Isabel sobre el seu marit, del qual vivia separada de fet des dels primers mesos del matrimoni, es resum en el comentari que durant el seu exili li va fer a León y Castillo, embaixador d'Espanya en París :
«¿Qué pensarías tú de un hombre que la noche de bodas tenía sobre su cuerpo más puntillas que yo?»

diumenge, 10 de gener del 2010

JOAQUÍN MARÍA LÓPEZ LÓPEZ, UN "VILLENERO" EN LA CORT D'ISABEL II

Retrat de Joaquín María López per José Casado del Alisal. Congrés dels Diputats. Madrid

Rere la destitució del General Espartero com a regent i cap del govern en 1843, es va constituir un govern provisional encarregat interinament de restablir l’ordre i de buscar una eixida a la situació creada pel pronunciament conjunt de moderats i progressistes encapçalat pels generals Narváez i Serrano.

Aquest govern va estar presidit (entre el 23 de juliol i el 10 de novembre de 1843) per Joaquín María López, polític progressista nascut a Villena en 1798 i que havia començat la seua carrera en l'Ajuntament d'Alacant en 1833 i va ser diputat a Corts entre 1834 i 1843, període durant el qual exercí també diversos càrrecs com el de Ministre de la Governació i President del govern (del 9 al 19 de maig de 1843) , a més d'Alcalde de Madrid en 1840.

Durant la seua presidència, Joaquín María López va convocar les Corts que finalment declararen major d'edat a Isabel II, amb tan sols 13 anys, per a evitar una nova regència.

Joaquín María López que fou també Catedràtic de Dret Polític, escriptor i entre 1849 i 1853 Senador, va destacar per la seua oratòria brillant. Paradoxalment va morir a conseqüència d'un càncer de llengua en 1854. Un òrgan que es va conservar a la seua mort per ordre d'Isabel II i que posteriorment va ser donat al Ajuntament de Villena, que el va nomenar Fill Predilecte de la ciutat, a més de dedicar-li un carrer, un col·legi públic i una estàtua en el Paseo de Chapí.


Col·legi Joaquín María López (1933-2008). Foto en Villena Cuéntame