wiki de l'assignatura

diumenge, 12 de desembre del 2010

LA FLACA

Entre el 27 de març de 1869 i el 3 de març de 1876, coincidint amb el Sexenni Democrátic (1868-1874) i l'inici de la Restauració Borbonica (1875-1923), es va publicar a Barcelona, en castellà i amb tirada nacional, La Flaca, una revista satírica de tendència republicana federal, que probablement pren el seu nom per oposició a La Gorda, de tendència carlina, que es publicava en Madrid.

Portada del primer número de La Flaca, 27 de març de 1869

La Flaca va publicar unes excel·lents caricatures a color ridiculitzant personatges, moments i institucions del període: la monarquia, la república, el carlisme, el clero, els polítics, els militars.

Per aquesta raó, malgrat la llibertat de premsa existent en el període, La Flaca patí diverses suspensions i per tal de fugir de la censura va haver d'anar canviant de títol: La Carcajada, La Madeja Política, El Lío, La Madeja.

El pretenent carlí, Carlos Maria Isidro i el polític Cándido de Nocedal es presenten com a Don Quijote y Sancho Panza en aquesta caricatura de 1869.
El clergat, sostingut a càrrec del pressupost de l'estat,  còmplice del carlisme. Caricatura de 1869
La Primera República entre el model federal, representat per José María de Orense,  i el model unitari, representat per Emilio Castelar. Caricatura publicada l'1 de març de 1873.
Caricatura de la República publicada el 9 de juliol de 1873. Pi i Margall es veu desbordat pel federalisme, representat per diverses figuras infantils ataviades amb els distints vestits regionals, mentre Castelar intenta posar ordre instruint els alumnes sobre el model unitari.
Caricatura titolada Escenas de Familiadel 28 d'agost de 1873. Nicolás Salmerón apareix meditant mentre que Espanya (la dona) le diu que la xiqueta (la República) s'está descontrolant (per les sublevacions cantonals representades pels xiquets  que juguen cadascú a la seua), malgrat les atencions d'Emilio Castelar.

Amb l'esclat de la 3ª Guerra Carlina, La Flaca, profundament anticarlina, va fer de la guerra l'únic motiu de la seua existència, fins al punt que va deixar de publicar-se el 23 de març de 1876, en acabar la contesa, amb el número  Paz ¡bienvenida seas! 



En la wiki de l'assignatura hi ha altres caricatures comentades de La Flaca.

A més, pots consultar tots els números digitalitzats de la revista en el següent enllaçHistoria de España

ELS NOSTRES POBLES A MEITAT DEL SEGLE XIX

Entre 1845 i 1850, Pascual Madoz, que en 1855 com a Ministre d'Hisenda va posar en pràctica la desamortització coneguda precissament com Desamortització de Madoz, va publicar el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, obra a la qual havia dedicat més de 15 anys i que va significar una millora important del Diccionario Geográfico-Estadístico de España y Portugal, publicat en 1829 per Sebastián Miñano.

A continuació, pots consultar les entrades corresponents als nostres pobles.

BENEIXAMA


BIAR


EL CAMP DE MIRRA



LA CANYADA


Les imatges pertanyen a la Biblioteca Digital de Castilla y León

dimarts, 2 de novembre del 2010

EL PALAU DE LA MONCLOA


El Palau de la Moncloa, situat en la zona oest de la Ciutat Universitària de Madrid, és des de 1977 la residència oficial del President del Govern espanyol.

El complex en el qual es troba el palau, així con tota la zona pròxima, reben el seu nom pel fet de que un dels propietaris de la finca, en la primera meitat del segle XVII, fora Melchor Antonio Portocarrero, virrei del Perú i conte de La Monclova, terme que per deformació lingüística ha donat lloc a l'actual, La Moncloa.

I es que, la finca i el palau que es va construir en ella foren de propietat particular fins a 1802, en que va ser adquirida per Carles IV per a la seua esposa, Maria Lluisa de Parma, després de la tempranera mort de la propietària, María del Pilar Teresa Cayetana de Silva-Álvarez de Toledo, XIII duquesa d'Alba, amb la qual la reina havia mantingut una forta rivalitat, segons els rumors de l'època per qüestions amoroses, fins al punt de que les mateixes murmuracions acusaven la reina de l'enverinament de la duquesa.

Cayetana d'Alba retratada per Goya. La sobtada mort de la duquesa als 40 anys es va atribuir segons les murmuracions de l'època a l'enverinament per part del seu enemic, Godoy, per ordre de la reina Maria Lluisa, que havia mantingut amb la duquesa una forta rivalitat i que va intentar a la seua mort la confiscació dels seus bens. L'autòpsia a la que van ser sotmeses les seues restes mortals en 1945 va concloure que la causa de la seua mort va ser una meningitis tuberculosa, cosa que exclou l'enverinament.




Tanmateix, en l'edifici actual queda poc del palau de la duquesa, que va experimentar diverses transformacions al llarg del segle XIX, especialment des de que Isabel II va cedir la seua propietat a l'Estat en 1865 mitjançant l'anomenada "Ley del Rasgo" i que durant la Revolució de 1868 passara a dependre del Ministeri de Foment.


Aspecte de la façana principal del palau cap a 1920. FOTO: Archivo General de la Administración


Durant la Guerra Civil va resultar pràcticament enderrocat, ja que el front de Madrid es va estabilitzar en tota la zona de la Ciutat Universitària.

Aspecte del palau en maig de 1938. Fotografia pressa durant el rodatge de la película
"Ciudad Universitaria" en les fortificaciones franquistas del
palau de la Moncloa. Biblioteca
Nacional

Finalment, en 1948, es va iniciar la construcció d'un nou palau, l'actual, sobre el solar que ocupava l'antic, amb un projecte historicista basat en La Casa del Labrador de Aranjuez.

dijous, 7 d’octubre del 2010

ELS NOSTRES POBLES (BIAR I BENEIXAMA) A PRINCIPIS DEL SEGLE XIX

Entre 1826 i 1829, Sebastián Miñano, escriptor, geògraf, historiador i polític espanyol, va publicar el "Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal". Una obra d'onze toms que ens dóna molta informació sobre la població, les activitats econòmiques i els trets geogràfics més importants dels pobles i ciutats de la Península Ibèrica.

En les següents imatges pots consultar les entrades corresponents a Biar i a Beneixama, que havia obtés la independència administrativa de Biar en 1795 i incloïa el Campet i Canyada, en aquest diccionari.

BIAR


BENEIXAMA


Les imatges pertanyen a la Biblioteca Virtual de Andalucía

"LAMENTOS DE UN POBRECITO HOLGAZÁN"

Jou de bous en un taulell català del segle XVIII. Foto en ARTEHISTORIA.
Les fonts històriques que ens permeten una aproximació a les formes de vida en l'Antic Règim són molt abundants, especialment en el segle XVIII gràcies a l'activitat dels intel·lectuals de la Il·lustració que realitzaren una gran tasca d'estudi, critica i proposta de reformes per a millorar la situació econòmica i social i promoure el progrés i la modernització del país.


A continuació tens un xicotet extret d'una d'aquestes fonts, concretament de l'obra de Sebastián Miñano "Lamentos de un pobrecito holgazán", publicada en 1820, que constitueix una crítica satírica i irònica sobre alguns aspectes de l'Antic Règim, en aquest cas, sobre la gran pressió fiscal que suportaven els camperols.

El document original el pots consultar en les imatges, que pots engrandir punxant sobre d'elles.

Com el document original està en castellà he considerat innecessari traduir-lo. Únicament he adaptat la ortografia a les normes actuals.


 LAMENTOS DE UN POBRECITO HOLGAZÁN

En cuanto asoma el verano y las mieses empiezan a ponerse amarillas, ya tien Vmd. a su puerta un lechuzo vestido de negro, con una sotana muy larga (...) 
y sin preguntar ni una palabra relativa a lo que se ha gastado en la siembra, ni en la labor, ni en el abono, ni en la era, ni el acarreo (...) abre su cuaderno, y presenta un cargo de la décima parte de lo que se ha cogido (...)

y sin más ni más le da a Vmd. la misión de trasladar a la cilla el diezmo de lo que entre en el granero. (...)
Claro es que, con estas idas y venidas, el granero ha llevado un toque más que mediano, pero ni siquiera hemos empezado a contar las socaliñas.


Aún falta pagar la renta de las tierras arrendadas a los monjes del desierto.

(...) Verdad es también que estos anacoretas suelen ser muy suavecitos con los que retrasan sus pagos, pues lo más que hacen es ponerles por justicia, hacer que los metan en la cárcel, embargarles hasta la cama en que duermen y dejar a la inclemencia a toda la familia.


Esto sólo se verifica cuando no tienen el señorío del pueblo, pues en este caso, que es el más frecuente, no necesitan interpelar otra autoridad que la suya (...)


No bien han concluido los lechuzos eclesiásticos (...) cuando se presentan los lechuzos seculares a cobrar los repartos de las contribuciones reales (...)

El cuaderno contiene muchas cosas tan justas como curiosas, porque además del reparto de la contribución se piden al vecino los [derechos] de riegos (...), los de la guardería del campo (...); los derechos de la sal, los de la alcabala, la sisa, la paja y utensilios, y otras mil preciosidades que, con diversos nombres y apellidos, se han ido aumentando cada año.


Les imatges del text pertanyen a la Biblioteca Digital de Castilla y León

dimecres, 22 de setembre del 2010

LES FONTS HISTÒRIQUES I LA SEUA CLASSIFICACIÓ

Les fonts històriques són qualsevol testimoni (escrit, oral, material) que permet la reconstrucció, l'anàlisi i la interpretació dels esdeveniments històrics. Les fonts històriques són, doncs, la matèria primera de la Història. 

Pragmàtica Sanció de 1769 per la que s'expulsa als Jesuites dels territoris espanyols. És una font històrica escrita, concretament, un document jurídic o legislatiu. Pel seu origen constitueix una font primària.
La diversitat de fonts històriques pot ser objecte de diferents classificacions atenent el seu origen, el suport en el que es troben, la temàtica que aborden o a la qual fan referència, la intencionalitat (si la tenen), etc.
  • Pel seu origen, les fonts històriques es classifiquen en fonts primàries o directes i fonts secundàries, indirectes o historiogràfiques.
    1. Les FONTS PRIMÀRIES procedeixen de l'època que se està investigant. Són testimonis de primera mà contemporanis als fets: lleis, tractats, memòries, censos de població, articles de premsa, imatges, objectes de la vida quotidiana...
    2. Les FONTS SECUNDÀRIES han estat elaborades amb posterioritat al període que s'està estudiant i són obra dels historiadors. Fonamentalment són els llibres de text, els manuals, els estudis científics i articles de revistes especialitzades... També són fonts secundàries els gràfics i els mapes temàtics realitzats amb dades primàries.
  • Segons el suport en el que es presenten, les fonts històriques poden classificar-se en:
      1. Fonts ESCRITES o TEXTUALS: Són les fonts més habituals i poden ser primàries o secundàries. Les primàries són els documents jurídics (lleis i testaments) i textos oficials, memòries, cròniques, censos i registres parroquials, cartes, diaris privats, premsa i assajos de lèpoca, textos literaris... Les secundàries són els llibres d'història i altres treballs dels historiadors.
      2. Fonts GRÀFIQUES i ESTADÍSTIQUES: Normalment són fonts secundàries en les quals es mostren dades numèriques sobre uns temes determinats de caràcter econòmic, demogràfic, climàtic, etc. Són fonts d'informació quantitativa i es representen habitualment en forma de taula de dades o gràfics.
      3. Fonts ICONOGRÁFIQUES: Són fonts primàries i inclouen qualsevol tipus d'imatges: la pintura, les fotografies, els gravats, les il.lustracions i els cartells, les caricatures, els còmics, etc.
      4. Fonts CARTOGRÀFIQUES: Són els mapes. Rarament són fonts primàries. Els mapes tenen un llenguatge específic que cal poder interpretar, raó per la qual s'adjunta una clau (o llegenda) amb el significat dels símbols, els colors o les trames emprades en la seua realització. Els mapes històrics són temàtics i de dos tipus: sincrònics (o estàtics) (expliquen la situació en un moment determinat) i diacrònics (o dinàmics) (expliquen l'evolució d'una situació històrica i quins han estat els canvis esdevinguts).
      5. Fonts MATERIALS (restes materials i construccions, objectes personals, eines, monedes, armes, objectes decoratius, etc): Són fonts primàries i proporcionen informació sobre diversos aspectes, com ara el poder, la riquesa, la societat, la vida quotidiana i els costums, els gustos i les modes.
      6. Fonts ORALS: Poden ser testimoniatges directes o gravacions en diferents suports. L'entrevista és la font més habitual, però també s'inclouen els discursos, els programes de ràdio, les cançons, els contes... Són fonts primàries.

    diumenge, 19 de setembre del 2010

    JOSÉ ANTONIO LABORDETA, DESCANSE EN PAU

    Hui ha mort en Saragossa José Antonio Labordeta, professor d'història, escriptor, poeta, cantautor, polític, diputat per Aragó i viatger televisiu.

    Un home al qual jo vaig conèixer l'any 1974 en Terol, en l'Institut Nacional de Batxillerat "José Ibáñez Martín" quan jo no era més que un adolescent estudiant de l'últim curs de batxillerat i ell era poc més que un professor que començava a ser un referent tardà de la cançó protesta en els últims anys del Franquisme.

    Un home al que mai oblidaré.


    dijous, 3 de juny del 2010

    L'ÚLTIM VOL DE LA REPÚBLICA

    En el mes de març de 1939, en l'aeròdrom de Monòver, en l'anomenada "Posició Dakar", es van anar concentrant, amb la intenció de fugir cap a Orà, els membres del govern republicà (que havia fixat l'ultima seua seu en la propera "Posició Yuste", en Petrer) i altres destacats republicans com els líders del PCE o el poeta Rafael Albertí.

    Testimoni d'aquells fets va ser Rafael Castellote, un veí de La Font de la Figuera, militant del PCE, que els recorda en aquesta entrevista publicada hui en el diari El País.

    dimarts, 27 d’abril del 2010

    SELECTIVITAT

    Aquest enllaç et porta a la nova pàgina de la Universitat d'Alacant sobre la selectivitat. En ella hi pots trobar informació actualitzada i altra que anirà penjant-se en el moment adient, com la relativa al procés de reclamació i revisió de notes. És aconsellable, per tant, que la marques entre els teus favorits en el teu navigador per a accedir més ràpidament.

    També pots trobar en ella el nou model d'examen per assignatures  i els criteris de correcció i qualificació.

    LLIBERTATS I DRETS

    En els sistemes democràtics, l'ampli reconeixement dels drets i llibertats, individuals o col·lectius, sol provocar conflictes entre el seu exercici i els seus límits, especialment quan els drets i llibertats individuals xoquen amb altres drets o amb els principis de l'estat i l'ordre: Fins a on arriba la llibertat d'expressió? Es pot lluir una samarreta de suport a Hitler? I al Ché Guevara? I a ETA? Es pot caminar mig nu pel carrer? Fins a quin punt, on, quan? ... 

    Alumna amb un mocador islàmic davant l'Institut que li nega l'entrada per portar-lo. FOTO: El País

    Alguns d'aquests conflictes entre drets, llibertats i ordre tenen ampla repercussió pública. Com el cas recent d'una alumna a la qual l'institut li nega l'entrada per dur un mocador islàmic car el reglament de règim intern prohibeix assistir a qualsevol alumne amb el cap cobert.

    Què hi deu predominar en aquest cas? El dret a l'educació de l'alumna? La seua llibertad d'expressió? La seua llibertat religiosa? El reglament de règim intern de l'Institut?

    Què s'espera dels inmigrants? Fins a on han de manifestar la seua integració? Estem obligats els residents nacionals a respectar les seues manifestacions en molts casos contràries a la nostra tradició i formes de vida?

    Una visió molt clarificadora d'aquest problema és el següent article de Javier Valenzuela en el País.

    dilluns, 19 d’abril del 2010

    LA "POSICIÓ YUSTE"

    Territori controlat per ambdós bandols enfrontats en la Guerra Civil en febrer de 1939. En rosa el territoria baix control republicà.

    Després de la caiguda de Catalunya en febrer de 1939 i d'un breu exili a França, el govern de la República, presidit per Juan Negrín, va regressar a Espanya i es va instal·lar de manera secreta en la finca de "El Poblet", en els voltants d'Elda-Petrer, en l'anomenada "Posició Yuste".

    Entre el 25 de febrer i el 6 de març, el govern republicà, pràcticament amb l'únic suport dels comunistes (el Buró Polític (direcció) del PCE s'havia instal·lat en una finca propera en Elda) , celebrà en "El Poblet" diferents consells de ministres per a tractar de organitzar le resistència en la cada vegada més menuda porció del territori que controlava.

    La finca de "El Poblet" en Petrer va ser l'ultima seu del govern republicà durant la Guerra Civil. FOTO: Leoncio Gazulla

    Tanmateix, durant el retir del govern en "El Poblet", tres fets van precipitar la caiguda definitiva de la República:
    • La dimissió d'Azaña (que a diferència de Negrin no havia regressat del seu exili a França) com a President de la República rere el reconeixement del règim rebel per part dels governs conservadors de França i Anglaterra.
    • El colp d'Estat en Madrid, contra el govern de Negrin, protagonitzat pel coronel Casado, responsable de la defensa de la capital, amb l'intent de negociació, finalment infructuós, de capitulació davant Franco a condició de permetre l'evacuació de republicans des dels ports del mediterrani.
    • La sublevació contra el govern republicà de l'armada en Cartagena.
    La confusió  i l'enfrontament entre el govern i els sublevats va precipitar la caiguda definitiva dels fronts de l'exèrcit republicà i en el port d'Alacant es van anar concentrant milers i milers de republicans intentant fugir infructuosament de les represàlies de Franco que ja dominava pràcticament tot el territori.

    Mentres, el govern de Negrin i altres personalitats implicades en la resistència republicana des de la "Posició Yuste" (La Pasionària, el poeta Rafael Alberti...) van fugir amb avió des de l'aeròdrom del Fondó del Manyà (Monòver), molt pròxim a "El Poblet", amb direcció a Orà (Argèlia), en aquells moments, una colònia de França.

      dimarts, 2 de març del 2010

      LA TOMBA DE L'APÒSTOL

      Façana de l'Obradoiro. Catedral de Santiago de Compostela 

      Al llarg de l'últim quart del segle XX, el Camí de Sant Jaume s'ha convertit en un itinerari religiós, cultural o, símplemente i de manera creixent, turístic, transitat per milers de pelegrins.

      Aquesta vitalitat no és, però, fruit d'una continuïtat amb la intensa activitat que va experimentar el Camí en la Baixa Edat Mitjana. Més aviat, al contrari. El Camí, que arribà al seu màxim explendor al segle XIV, va iniciar un accelerat declivi a partir del segle XV que comportà la seua pràctica desaparició junt el mateix culte a l'Apòstol durant la Edat Moderna.

      El millor exemple d'aquesta escassa activitat en el Camí i de la decadència del culte a Sant Jaume és la pèrdua de les seues restes després que foren amagades davant la por al seu robatori per part dels pirates anglesos commandats per Sir Francis Drake, qui ja hi havia atacat A Corunya, en 1589, un any després de la desfeta de la Armada Invencible creada precisament per a lluitar contra la pirateria anglesa.

      Així les coses, no serà fins a 3 segles més tard quan l'arquebisbe de Santiago inicie en 1879 unes excavacions arqueològiques en la catedral per a trobar les santes relíquies amb la finalitat de que novament pogueren ser vistes pels fidels.

      Les excavacions van donar el fruit esperat: darrere l'altar es van trobar unes restes humanes que eminents  professors de la Universitat de Santiago van atribuir a 3 persones distintes i que, segons la tradició, correspondrien a l'Apòstol Sant Jaume i els seus  deixebles, Atanasi i Teodor.

      La coincidència anatòmica entre un dels cosos i un queixal atribuït a Santiago donat cap a 1140 a la catedral de Pistoia (Itàlia) va permetre identificar el corresponent al sant. Finalment, el Papa, Lleó XIII, va declarar l'autenticitat de les relíquies en la bula "Deus Omnipotens" en 1884. Aquest fet suposa el començament de les actuals pelegrinacions.


      L'arquebisbe que va iniciar el procés de revitalització del culte a Santiago amb el redescobriment de les seues restes i que en la seua condició de cardenal (des de 1877) havia participat en l'elecció del propi Papa, Lleó XIII, era Miguel Payà i Rico, el Cardenal Payà, nascut a Beneixama en 1811.

      dijous, 25 de febrer del 2010

      VISIÓ D'ESPANYA

       
      A la fi del mes de gener passat, s'ha clausurat a València l'exposició "Visió d'Espanya", després del seu pas durant dos anys per diverses ciutats espanyoles (Barcelona, Bilbao, Sevilla, Màlaga) i més de dos milions de visitants.

      Ha estat l'ocasió per a contemplar en el nostre país els 14 murals monumentals que el pintor valencià Joaquín Sorolla va realitzar per a la Hispanic Society of Amèrica de Nova York sobre diverses regions espanyoles i que componen un conjunt de 3 x 60 metres i una visió sobre Espanya molt allunyada dels plantejaments romàntics de l'època.

      Els murals, que fan referència a diverses regions espanyoles romanien en Nova York des de 1927.


      Joaquín Sorolla i Bastida (1863-1923) és un dels més importants i personals pintors impressionistes, tot i que, al llarg de la seua prolífica vida també va pintar obres històriques i de contigut social i costumista.


      Piteres en Sevilla

      Fill d'un xicotet comerciant emigrat a València des de Cantavieja (Terol) i orfe de pare i mare al 2 anys, un dels primers benefactors de Sorolla, que en 1878 va afavorir la seua entrada en l'Escola de Belles Arts de València i un any després va pagar la "redempció a metàl·lic", fixada en 2.000 pessetes, que li eximia del servei militar, va ser Luis Santonja i Crespo, pertanyent a una il·llustre família de Biar i, que després d'una intensa carrera política, va rebre d'Alfons XII el títol de Marqués de Villagràcia en 1884.

      Platja de València al capvespre

      divendres, 15 de gener del 2010

      "LA DE LOS TRISTES DESTINOS"

      Benito Pérez Galdós, que la va entrevistar en 1902, es referia a ella com "la de los tristes destinos".


       Isabel II per Federico Madrazo


      I és que, Isabel II, durant el regnat de la qual (1833-1868) es va consolidar el liberalisme en Espanya front a un absolutisme en crisi, va passar de ser molt estimada pel poble i de constituir una mena de símbol de la llibertat i el progrés a ser repudiada com a representació de la lujúria, considerada "la deshonra d'Espanya" i, finalment, destronada per la "Revolució Gloriosa" al crit de "¡Viva España con honra!"

      Aquesta consideració tan negativa es deu en gran part a la promiscuitat sexual de la reina, però també al fet de ser dona, doncs el col·leccionisme d'amants per part dels monarques havia estat des de sempre una pràctica habitual, sense haber rebut mai qualificacions tan dolentes.

      A més resulta evident que la reina no fou capaç de complir amb eficàcia amb les funcions polítiques que el sistema constitucional li atorgava, fet que s'explica per dos aspectes fonamentals que van marcar la seua infantesa i condicionaren la seua personalitat i trajectòria posteriors: la falta d'un ambient familiar i de l'afectivitat materna i l'absència d'una educació i preparació política adients.

      Isabel fou pràcticament abandonada molt tempranament per sa mare, que va preferir dedicar-se a la nova família que havia format. Més que estima, Maria Cristina va exercir sobre Isabel la manipulació i el control. Quant a la seua educació, fou escassa intel·lectualment i políticament. Si a aquesta formació precària afegim la precocitat de la seua forçada majoria d'edat, podem entendre la manipulació a la que fou sotmesa per la seua família, per les "camarilles" cortesanes i per alguns polítics.


       Isable II en l'exili. Fotografia de 1870


      Com Isabel reconneixia en una de les seues converses amb Pérez Galdós, el poder li va arribar molt prompte, i, amb ell, l'adulació, la manipulació i les conspiracions: «¿Qué había de hacer yo, jovencilla, reina a los catorce años, sin ningún freno a mi voluntad, con todo el dinero a mano para mis antojos y para darme el gusto de favorecer a los necesitados, no viendo al lado mío más que personas que se doblaban como cañas, ni oyendo más que voces de adulación que me aturdían ¿Qué había de hacer yo?... Póngase en mi caso...» (PÉREZ GALDÓS, B. (1906): «La Reina Isabel», en Memoranda, Madrid, pàg 22)

      dimarts, 12 de gener del 2010

      ELS AMANTS DE LA REINA



      Isabel II en 1852, retratada junto a su hija Isabel por Franz Xaver Winterhalter

      En el llarg regnat d'Isabel II (1833-1868) destaquen la seua precocitat, determinada per les circumstàncies (reina als 3 anys, major d'edat als 13, casada als 16 i destronada als 38), i dos elements d'inestabilitat emocional i política:

      En primer lloc, la gran quantitat de governs que va nomenar (57 governs en 35 anys, tot i que entre 1833 i 1843 el nomenament del govern corresponia al regent ja que Isabel era minor d'edat).
      En segon, la llista interminable d'amants que se li atribueix.

      Sense caure en la temptació de fer valoracions morals, alguns elements contribueixen a millor entendre aquesta qüestió personal de la reina:

      Per una banda, l'ampla capacitat d'intervenció de la Corona en la vida política del sistema liberal moderat (nomenament de ministres, exercici del govern sense control parlamentari, nomenament del Senat), que feia de la proximitat personal a la reina una ferramenta fonamental en la carrera política.

      D'una altra, el desafortunat matrimoni amb el seu cosí germà Francisco de Asís de Borbón al qual fou obligada als 16 anys (tot i que Isabel va mostrar una aferrissada oposició) i que, finalment, va acceptar a contracor per pressions i raons polítiques després de que el seu casament esdevinguera una qüestió d'Estat, fruit d'intenses negociacions, en què van intervenir els partits polítics i les potències extrangeres.

      La opinió d'Isabel sobre el seu marit, del qual vivia separada de fet des dels primers mesos del matrimoni, es resum en el comentari que durant el seu exili li va fer a León y Castillo, embaixador d'Espanya en París :
      «¿Qué pensarías tú de un hombre que la noche de bodas tenía sobre su cuerpo más puntillas que yo?»

      diumenge, 10 de gener del 2010

      JOAQUÍN MARÍA LÓPEZ LÓPEZ, UN "VILLENERO" EN LA CORT D'ISABEL II

      Retrat de Joaquín María López per José Casado del Alisal. Congrés dels Diputats. Madrid

      Rere la destitució del General Espartero com a regent i cap del govern en 1843, es va constituir un govern provisional encarregat interinament de restablir l’ordre i de buscar una eixida a la situació creada pel pronunciament conjunt de moderats i progressistes encapçalat pels generals Narváez i Serrano.

      Aquest govern va estar presidit (entre el 23 de juliol i el 10 de novembre de 1843) per Joaquín María López, polític progressista nascut a Villena en 1798 i que havia començat la seua carrera en l'Ajuntament d'Alacant en 1833 i va ser diputat a Corts entre 1834 i 1843, període durant el qual exercí també diversos càrrecs com el de Ministre de la Governació i President del govern (del 9 al 19 de maig de 1843) , a més d'Alcalde de Madrid en 1840.

      Durant la seua presidència, Joaquín María López va convocar les Corts que finalment declararen major d'edat a Isabel II, amb tan sols 13 anys, per a evitar una nova regència.

      Joaquín María López que fou també Catedràtic de Dret Polític, escriptor i entre 1849 i 1853 Senador, va destacar per la seua oratòria brillant. Paradoxalment va morir a conseqüència d'un càncer de llengua en 1854. Un òrgan que es va conservar a la seua mort per ordre d'Isabel II i que posteriorment va ser donat al Ajuntament de Villena, que el va nomenar Fill Predilecte de la ciutat, a més de dedicar-li un carrer, un col·legi públic i una estàtua en el Paseo de Chapí.


      Col·legi Joaquín María López (1933-2008). Foto en Villena Cuéntame