wiki de l'assignatura

dimecres, 16 de febrer del 2011

DEMOCRÀCIA I "PUCHERAZO"


Aquesta caricatura publicada per la revista satírica La Carcajada, un dels diversos canvis de nom als quals hagúe de recórrer La Flaca per evitar la censura, ha passat a convertir-se en la viva imatge de la corrupció electoral de la Restauració, es a dir, del pucherazo.

I es que en ella es reflecteixen tots els mals que corroïen el sistema electoral sense els que no haguera estat possible garantir el torn pacífic entre els partits dinàstics: falsificació d'actes, compra de vots, submissió dels poders locals (governadors civils provincials i ajuntaments) al govern central, caciquisme, pressió a l'elector, manipulació del cens incloent-hi en ell persones ja mortes...

El fet de que Sagasta, un dels grans líders de la Restauració i principal defensor del sufragi universal fins a la seua aprovacio en 1890 durant el seu govern, encapçale la processó electoral no fa més que enfortir la percepció de que la caricatura per força ha de fer referència a les males pràctiques del bipartidisme.

Tot i això, la imatge, que tan il·lustradora resulta sobre la pràctica del pucherazo, no pot criticar de cap manera la manipulació electoral durant la Restauració (1875-1923), ja que fou publicada en 1872, en el regnat d'Amadeu I, tres anys abans que Martinez Campos proclamara, amb el pronunciament a Sagunt, Alfons XII com a rei d'Espanya.

Qué fets denúncia, doncs, La Carcajada?
 
El comentari sobre la caricatura que es fa a la revista resulta molt aclaridor.

¿Cuando digo a Vds. que el dibujante es el mismísimo diablo!
¿Qué les parece la lámina que ilustra hoy nuestro semanario?
Ya me parece que oigo á los lectores de La Carcajada, prorrumpir en una sonora idem, al ver la gráfica procesión que hoy les ofrecemos.
Miren Vds. En primer lugar la vera efigie del sufragio universal, convertido en la famosa ley del embudo sobre la que se apoya con mucha sandunga el hombre del tupé al que guarda la espalda un individuo del famoso batallón de la porra. Descansando sobre su obra es conducido por sus adictos que tienen buen cuidado de no perder el equilibrio, por miedo de que se les caigan del bolsillo las credenciales de que van provistos.
Detrás vienen los gobernadores de provincias cargados con los utensilios de las elecciones, las ratoneras, cubiletes, dados y otras zarandajas. Siguen los ayuntamientos en conserva y escoltados por la cofradía de la porra, un gran número de inválidos que han abandonado su hogar y de difuntos que han salido de la tumba para dar sus votos á los candidatos adictos al gobierno, y por último el carro que conduce los votos para los Lázaros.
Después de cuanto se ha dicho y escrito acerca de las pasadas elecciones, no creemos sean necesarias mayores explicaciones. Dejemos, pues, la lámina a la libre interpretación de nuestros lectores, á los cuales anunciamos nuevas sorpresas con las que se están preparando para los números sucesivos.


La caricatura, publicada el 18 d'abril de 1872, fa referència a les eleccions generals per sufragi universal masculí del 3 d'abril d'aquest any, les segones convocades en el breu regnat d'Amadeu, com a conseqüència de la divisió del Partit Progressista, que ocupava el govern, en dos forces polítiques: el Partit Demòcrata-Radical, dirigit per Ruiz Zorrilla, i el Partit Constitucional, dirigit per Sagasta.


Sagasta caricaturitzat com un engalipador. La Carcajada, 12 d'abril de 1872

El Partit Constitucional es va presentar a les eleccions en coalició amb el Partit Conservador, guanyant-les per una majoria aclaparadora, doncs van obtenir 236 dels 391 escons elegits a Espanya (11 més corresponien a Puerto Rico i 18 a Cuba). Sagasta fou nomenat cap del govern.

Tantmateix, l'esclat de la Tercera Guerra Carlina, el 15 d'abril, va dificultar molt la seua tasca i va ser substituït pel general Serrano el 26 de maig. La dimisió d'aquest el 13 de juny afavorí el nomenament de Ruiz Zorrilla (que a les eleccions sols havia obtés 42 escons), però davant la impossibilitat de formar un govern estable va convocar noves eleccions per al 24 d'agost.

Unes eleccions que va guanyar folgadament el Partit Radical de Ruiz Zorrilla amb 274 escons.

La sorprenent bolcada electoral en aquestes eleccions celebrades amb poc més de cuatre mesos de diferència, el fet de que en cadascuna d'aquestes convocatòries guanye aclaparadorament el partit del president del govern en exercici i les crítiques de La Carcajada, haurien d'obligar-nos a la revisió d'alguns clixés històrics: ni el sistema de la Restauració va inventar el pucherazo, ni probablement la monarquia d'Amadeu I fóra una sistema tan democràtic com li atribuïm:


(...) lo que es en Cádiz no ha habido ilegalidad de ninguna clase, lo único que se ha hecho es negar la cédula a muchas personas que hubieran votado por el candidato de la oposición, y haberse hecho el milagro de hacer votar á algunas personas que hace tres años descansan el sueño de la paz. (La Carcajada, 12 d'abril de 1872)

diumenge, 12 de desembre del 2010

LA FLACA

Entre el 27 de març de 1869 i el 3 de març de 1876, coincidint amb el Sexenni Democrátic (1868-1874) i l'inici de la Restauració Borbonica (1875-1923), es va publicar a Barcelona, en castellà i amb tirada nacional, La Flaca, una revista satírica de tendència republicana federal, que probablement pren el seu nom per oposició a La Gorda, de tendència carlina, que es publicava en Madrid.

Portada del primer número de La Flaca, 27 de març de 1869

La Flaca va publicar unes excel·lents caricatures a color ridiculitzant personatges, moments i institucions del període: la monarquia, la república, el carlisme, el clero, els polítics, els militars.

Per aquesta raó, malgrat la llibertat de premsa existent en el període, La Flaca patí diverses suspensions i per tal de fugir de la censura va haver d'anar canviant de títol: La Carcajada, La Madeja Política, El Lío, La Madeja.

El pretenent carlí, Carlos Maria Isidro i el polític Cándido de Nocedal es presenten com a Don Quijote y Sancho Panza en aquesta caricatura de 1869.
El clergat, sostingut a càrrec del pressupost de l'estat,  còmplice del carlisme. Caricatura de 1869
La Primera República entre el model federal, representat per José María de Orense,  i el model unitari, representat per Emilio Castelar. Caricatura publicada l'1 de març de 1873.
Caricatura de la República publicada el 9 de juliol de 1873. Pi i Margall es veu desbordat pel federalisme, representat per diverses figuras infantils ataviades amb els distints vestits regionals, mentre Castelar intenta posar ordre instruint els alumnes sobre el model unitari.
Caricatura titolada Escenas de Familiadel 28 d'agost de 1873. Nicolás Salmerón apareix meditant mentre que Espanya (la dona) le diu que la xiqueta (la República) s'está descontrolant (per les sublevacions cantonals representades pels xiquets  que juguen cadascú a la seua), malgrat les atencions d'Emilio Castelar.

Amb l'esclat de la 3ª Guerra Carlina, La Flaca, profundament anticarlina, va fer de la guerra l'únic motiu de la seua existència, fins al punt que va deixar de publicar-se el 23 de març de 1876, en acabar la contesa, amb el número  Paz ¡bienvenida seas! 



En la wiki de l'assignatura hi ha altres caricatures comentades de La Flaca.

A més, pots consultar tots els números digitalitzats de la revista en el següent enllaçHistoria de España

ELS NOSTRES POBLES A MEITAT DEL SEGLE XIX

Entre 1845 i 1850, Pascual Madoz, que en 1855 com a Ministre d'Hisenda va posar en pràctica la desamortització coneguda precissament com Desamortització de Madoz, va publicar el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, obra a la qual havia dedicat més de 15 anys i que va significar una millora important del Diccionario Geográfico-Estadístico de España y Portugal, publicat en 1829 per Sebastián Miñano.

A continuació, pots consultar les entrades corresponents als nostres pobles.

BENEIXAMA


BIAR


EL CAMP DE MIRRA



LA CANYADA


Les imatges pertanyen a la Biblioteca Digital de Castilla y León

dimarts, 2 de novembre del 2010

EL PALAU DE LA MONCLOA


El Palau de la Moncloa, situat en la zona oest de la Ciutat Universitària de Madrid, és des de 1977 la residència oficial del President del Govern espanyol.

El complex en el qual es troba el palau, així con tota la zona pròxima, reben el seu nom pel fet de que un dels propietaris de la finca, en la primera meitat del segle XVII, fora Melchor Antonio Portocarrero, virrei del Perú i conte de La Monclova, terme que per deformació lingüística ha donat lloc a l'actual, La Moncloa.

I es que, la finca i el palau que es va construir en ella foren de propietat particular fins a 1802, en que va ser adquirida per Carles IV per a la seua esposa, Maria Lluisa de Parma, després de la tempranera mort de la propietària, María del Pilar Teresa Cayetana de Silva-Álvarez de Toledo, XIII duquesa d'Alba, amb la qual la reina havia mantingut una forta rivalitat, segons els rumors de l'època per qüestions amoroses, fins al punt de que les mateixes murmuracions acusaven la reina de l'enverinament de la duquesa.

Cayetana d'Alba retratada per Goya. La sobtada mort de la duquesa als 40 anys es va atribuir segons les murmuracions de l'època a l'enverinament per part del seu enemic, Godoy, per ordre de la reina Maria Lluisa, que havia mantingut amb la duquesa una forta rivalitat i que va intentar a la seua mort la confiscació dels seus bens. L'autòpsia a la que van ser sotmeses les seues restes mortals en 1945 va concloure que la causa de la seua mort va ser una meningitis tuberculosa, cosa que exclou l'enverinament.




Tanmateix, en l'edifici actual queda poc del palau de la duquesa, que va experimentar diverses transformacions al llarg del segle XIX, especialment des de que Isabel II va cedir la seua propietat a l'Estat en 1865 mitjançant l'anomenada "Ley del Rasgo" i que durant la Revolució de 1868 passara a dependre del Ministeri de Foment.


Aspecte de la façana principal del palau cap a 1920. FOTO: Archivo General de la Administración


Durant la Guerra Civil va resultar pràcticament enderrocat, ja que el front de Madrid es va estabilitzar en tota la zona de la Ciutat Universitària.

Aspecte del palau en maig de 1938. Fotografia pressa durant el rodatge de la película
"Ciudad Universitaria" en les fortificaciones franquistas del
palau de la Moncloa. Biblioteca
Nacional

Finalment, en 1948, es va iniciar la construcció d'un nou palau, l'actual, sobre el solar que ocupava l'antic, amb un projecte historicista basat en La Casa del Labrador de Aranjuez.

dijous, 7 d’octubre del 2010

ELS NOSTRES POBLES (BIAR I BENEIXAMA) A PRINCIPIS DEL SEGLE XIX

Entre 1826 i 1829, Sebastián Miñano, escriptor, geògraf, historiador i polític espanyol, va publicar el "Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal". Una obra d'onze toms que ens dóna molta informació sobre la població, les activitats econòmiques i els trets geogràfics més importants dels pobles i ciutats de la Península Ibèrica.

En les següents imatges pots consultar les entrades corresponents a Biar i a Beneixama, que havia obtés la independència administrativa de Biar en 1795 i incloïa el Campet i Canyada, en aquest diccionari.

BIAR


BENEIXAMA


Les imatges pertanyen a la Biblioteca Virtual de Andalucía