"LA DE LOS TRISTES DESTINOS"

Benito Pérez Galdós, que la va entrevistar en 1902, es referia a ella com "la de los tristes destinos".

 Isabel II per Federico Madrazo

I és que, Isabel II, durant el regnat de la qual (1833-1868) es va consolidar el liberalisme en Espanya front a un absolutisme en crisi, va passar de ser molt estimada pel poble i de constituir una mena de símbol de la llibertat i el progrés a ser repudiada com a representació de la lujúria, considerada "la deshonra d'Espanya" i, finalment, destronada per la "Revolució Gloriosa" al crit de "¡Viva España con honra!"

Aquesta consideració tan negativa es deu en gran part a la promiscuitat sexual de la reina, però també al fet de ser dona, doncs el col·leccionisme d'amants per part dels monarques havia estat des de sempre una pràctica habitual, sense haber rebut mai qualificacions tan dolentes.

A més resulta evident que la reina no fou capaç de complir amb eficàcia amb les funcions polítiques que el sistema constitucional li atorgava, fet que s'explica per dos aspectes fonamentals que van marcar la seua infantesa i condicionaren la seua personalitat i trajectòria posteriors: la falta d'un ambient familiar i de l'afectivitat materna i l'absència d'una educació i preparació política adients.

Isabel fou pràcticament abandonada molt tempranament per sa mare, que va preferir dedicar-se a la nova família que havia format. Més que estima, Maria Cristina va exercir sobre Isabel la manipulació i el control. Quant a la seua educació, fou escassa intel·lectualment i políticament. Si a aquesta formació precària afegim la precocitat de la seua forçada majoria d'edat, podem entendre la manipulació a la que fou sotmesa per la seua família, per les "camarilles" cortesanes i per alguns polítics.

 Isable II en l'exili. Fotografia de 1870

Com Isabel reconneixia en una de les seues converses amb Pérez Galdós, el poder li va arribar molt prompte, i, amb ell, l'adulació, la manipulació i les conspiracions: «¿Qué había de hacer yo, jovencilla, reina a los catorce años, sin ningún freno a mi voluntad, con todo el dinero a mano para mis antojos y para darme el gusto de favorecer a los necesitados, no viendo al lado mío más que personas que se doblaban como cañas, ni oyendo más que voces de adulación que me aturdían ¿Qué había de hacer yo?... Póngase en mi caso...» (PÉREZ GALDÓS, B. (1906): «La Reina Isabel», en Memoranda, Madrid, pàg 22)